L’Avantprojecte de llei
de formes de gestió de l’assistència sanitària finançada amb fons públics a
càrrec del SCS, ha posat sobre el tapet el debat de quina ha de ser la fórmula
de relació entre el finançador i comprador de serveis de salut i els diferents
proveïdors.
El projecte legislatiu
proposa quatre formes diferents de relació :
1. L’encàrrec
de gestió per a les entitats públiques vinculades o dependents del SCS que
tenen la consideració instrumental de
mitjà propi.
2. El
conveni de cooperació per a les entitats públiques en les que la
participació del CatSalut és inexistent o minoritària o fins i tot sent
majoritària l’ens no pot tenir per alguna circumstància (participació
d’entitats privades per exemple) la consideració de mitjà propi.
3. El
concert sanitari per a les entitats privades sense afany de lucre i les
que poden ser considerades d’economia social.
4. El
contracte públic sotmès a les regles de la concurrència per a les
entitats privades amb afany de lucre.
I encara hi ha una
cinquena fórmula que és l’acord de cooperació per a oenagés,
associacions de voluntaris i altres entitats que no formen part del SISCAT.
Les tres primeres i la
cinquena formes tenen en comú que són fórmules no contractuals, és a dir no
sotmeses a la legislació de contractació pública, en base a la possibilitat que
dona la Directiva europea de contractació pública del 2014 als estats
membres d’organitzar lliurement els
serveis d’atenció a les persones (salut, serveis socials i educació) de manera
que no sigui necessari celebrar contractes públics sempre que es garanteixin
els principis de publicitat, transparència i no discriminació.
He defensat que el que
cal es regular un model de relació per a la compra de serveis que es basi en
una acció concertada única
indiferenciada, que no faci diferències en funció de la naturalesa o la
tipologia de les entitats proveïdores.
A continuació passaré a
relacionar algunes de les raons en les que baso la meva proposta :
1)
De la lectura de l’Avantprojecte
de llei es conclou que les entitats públiques participades majoritàriament per
la Generalitat que no siguin mitjà propi, les altres entitats públiques i les
entitats privades sense afany de lucre i les d’economia social tindran el
mateix règim jurídic : requisits, continguts mínims de l’instrument de relació,
condicions d’igualtat i gratuïtat en l’accés a les prestacions, avaluació,
limitació de la cessió i subcontractació. És a dir, no existirà cap
diferència jurídico-material en relació als seus continguts entre els anomenats
convenis de cooperació horitzontal i els concerts sanitaris, que seran els
instruments amb els que l’SCS es relacionarà amb un importantíssim nombre de
proveïdors, no els he comptat però m’atreviria a dir, sense por a equivocar-me,
que amb la majoria.
2)
Altres comunitats autònomes, a les que l’Avantprojecte copia en part, és
cert que han regulat en les seves lleis l’anomenada gestió directa amb els
mitjans propis, cal tenir en compte però que aquestes comunitats autònomes no
tenen cap tradició de concertació que sigui comparable amb la de Catalunya i no
coneixen altres mitjans propis que no siguin els centres dels antics INSALUD’s
territorials que els van ser transferits i es van integrar en els serveis
autonòmics de salut corresponents.
Ara
ja no fa falta tirar de la figura instrumental del mitjà propi per deixar al
marge de la legislació de contractes del sector públic les relacions entre les
entitats que poden tenir aquesta consideració i l’SCS, ja
que l’ordenament jurídic europeu permet als Estats que legalment les puguin
excloure.
3)
L’afany de lucre no és un
element per sí mateix diferenciador de les empreses d’economia social de les
que no ho són. L’economia social és un subsector del mercat
empresarial i les entitats que en formen part tenen capital social que d’una o
altra manera es retribueix, és a dir, les empreses d’economia social tenen afany
de lucre i es diferencien en la nomenclatura que utilitzen (per exemple les
cooperatives no parlen de beneficis sinó d’excedents i als dividends li diuen
retorn cooperatiu), i en que la distribució de beneficis entre els socis no està lligada directament amb el capital i
té més en compte el esforç dels socis en la consecució de les seves finalitats.
4)
En l’àmbit dels serveis
socials ha estat possible legislar sobre els concerts socials i la gestió
delegada sense establir cap diferència entre els entitats privades per qüestió
de la existència o no d’afany de lucre.
(Disposició addicional tercera del Decret
Llei 3/2016, de mesures urgents en matèria de contractació pública). Així
doncs aquesta condició (entitat privada amb afany de lucre) per sé no suposa cap impediment
obstatiu.
5)
El sistema de pagament serà el
mateix i les tarifes aplicables a les diferents prestacions també.
El mateix cobraran per la seva activitat totes les entitats proveïdores amb
independència de quina sigui la seva classificació en alguns dels grups de
gestió directa, acció concertada, o gestió indirecta.
Teòricament
la diferenciació que es fa és la següent : si busques lucre has de anar a la via
contractual i concórrer amb altres licitadors i si no busques lucre
l’administració sanitària pot recórrer a la via no contractual. Si aquesta és
la distinció que es fa ver utilitzar una o altra forma de gestió seria
necessari un diferent finançament :
a) El
finançament del concerts/convenis de cooperació que hauria de comprendre només
els costos variables, fixes i permanents de les prestacions, garantint la
indemnitat de l’entitat proveïdora sense incloure benefici industrial. I
b) El
finançament dels contractes que per considerar que existeix un interès econòmic
s’han de sotmetre a les regles de la competència en el mercat i la concurrència en la licitació
de la prestació del servei i han de preveure una rendibilitat econòmica per a l’adjudicatari.
Plantejat
en aquests termes el tema del finançament per justificar un tracte diferenciat
entre unes i altres entitats privades se’ns genera la següent qüestió : Té
sentit la diferenciació entre entitats amb i sense afany de lucre si el sistema
tarifari de retribució és el mateix?
6)
Les declaracions del director
del CatSalut en el sentit de que “no canviarà res”, “el contingut material dels encàrrecs de
gestió, dels convenis de cooperació i
dels concerts sanitaris seran idèntics” i “els mitjans propis no han de témer
per la seva autonomia de gestió” . Si no canviarà res perquè inventar-nos una
diferenciació legal en el tracte de les diferents entitats?
7)
Per pertànyer a qualsevol de
les xarxes d’utilització pública que conformen el SISCAT, totes les entitats
proveïdores, sense diferenciació per la seva naturalesa o tipologia, s’han de
sotmetre a les mateixes normes de qualitat per assolir l’acreditació que els
permet formar-ne part.
8) Per
últim, la història de la concertació en l’àmbit de la salut avala la
regulació d’una única forma de relació entre el finançador i els proveïdors de
serveis de salut, és a dir una acció
concertada única igual per totes les entitats del SISCAT siguin públiques
dependents o no de la Generalitat o privades sense o amb afany de lucre : el concert sanitari.
Espero
que aquestes breus notes contribueixin al debat social i polític sobre la llei
de formes de gestió entre les diferents concepcions del que ha de ser el
sistema públic de salut a casa nostra, com s’ha d’organitzar l’assistència
sanitària als ciutadans i com s’han de relacionar els diferents agents del
sistema.
Barcelona, 10 de maig
de 2017
Francesc José María
Advocat. Secretari del
Cercle de Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu Comentari